Catàleg de la xarxa de biblioteques de la DIBA
Una proposta literària per als meus amics. He seleccionat un parell de fragments del primer captítol, que descriuen d'una manera força convincent l'estat d'ànim que du a la irracionalitat de la guerra, en aquest cas la Primera Guerra Mundial. El primer fragment és una reflexió sobre la societat del seu temps que pot semblar molt familiar al lector actual.
Els homes són estúpids i ignorants. D'aquí ve tota la seva misèria. En comptes de reflexionar, es creuen el que els expliquen, el que els ensenyen. Es trien caps i amos sense jutjar-los, amb un gust funest per l'esclavatge.
Els homes son xais. Això és el que fa possibles els exèrcits i les guerres. Moren víctimes de la seva estúpida docilitat.
Quan un ha vist la guerra com acabo de veure-la jo es pregunta: «¿Com és possible que una cosa com aquesta hagi estat acceptada? ¿Quin traçat de fronteres, quin honor nacional ho pot legitimar? ¿Com és possible disfressar d'ideal el que és pur bandidatge i fer-lo admetre?».
Van dir als alemanys: «Endavant cap a la guerra fresca i joiosa! Nach Paris i Déu amb nosaltres per la grandesa d'Alemanya!». I els bons alemanys pacífics, que sempre s'ho agafen tot seriosament, es van llançar a la conquesta, es van transformar en bèsties ferotges.
Van dir als francesos: «Ens ataquen. És la guerra del Dret i de la Revenja. Cap a Berlín!». I els pacífics francesos, que mai no s'agafen res seriosament, van deixar de banda els seus somiejos de petits rendistes per anar a combatre.
I el mateix va passar amb els austríacs, els belgues, els anglesos, els russos, els turcs i després els italians. En una setmana vint milions d'homes civilitzats, dedicats a viure la vida, a estimar, a guanyar diners, a preparar el futur, van rebre la consigna de deixar-ho tot de banda per anar a matar altres homes. I aquests vint milions d'individus van acceptar aquesta consigna perquè els havien convençut que allò era el seu deure.
Vint milions, tots de bona fe, tots d'acord amb Déu i amb el seu príncep... Vint milions d'imbècils... Com jo.
El segon fragment presenta uns contorns narratius tan ben perfilats que sembla un relat autònom amb principi i fi. Aprofitem per llegir-lo ara que, de moment, no hi risc que ens passi el que s'hi narra, justament després d'una declaració de guerra. Corre l'any 1914.
El 3 d'agost a la tarda, recorro la ciutat en companyia de Fontan, un company de la meva edat.
A la terrassa d'un cafè del centre, una orquestra ataca La Marsellesa. Tothom es posa dempeus i es descobreix. Tothom, menys un home desnerit, vestit amb modèstia, amb el rostre trist sota el barret de palla, que roman sol en un racó. Un dels presents el descobreix, es precipita cap a ell i, d'una manotada, li fa volar el barret. L'home empal·lideix, arronsa les espatlles i replica: «Bravo! Valent ciutadà». L'altre li exigeix que s'aixequi. S'hi nega. Alguns curiosos s'acosten, els envolten. L'agressor continua: «Insulta vostè el país i no penso tolerar-ho!». L'homenet, ara molt pàl·lid, però obstinat, contesta: «Considero que estan ofenent la raó i no he dit res. Sóc un home lliure i em nego a saludar la guerra!». Una veu crida: «Trenqueu-li la cara, a aquest covard!». Hi ha empentes a la part del darrere,
s'aixequen bastons, es tomben taules, es trenquen gots. En un instant, s'aplega una autèntica gentada. Els de les últimes files, que no han vist res, informen els nouvinguts: «És un espia. Ha cridat: Visca Alemanya!». La indignació somou la multitud, la precipita endavant. Se sent soroll de cops sobre un cos, crits d'odi i de dolor. Finalment, el propietari intervé, amb el tovalló al braç, i aparta la gent. L'homenet, que ha caigut de la cadira, jeu entre les escopinades i les puntes de cigar dels parroquians. Té el rostre tumescent, irreconeixible, amb un ull tancat i negre; un rajolí de sang li regalima del front i un altre de la boca oberta i inflada: respira amb dificultat i no es pot aixecar. El propietari crida dos cambrers i els mana: «Traieu-lo d'aquí!». L'arrosseguen una mica mes enllà, a la vorera, on l'abandonen. Però un dels cambrers torna enrere, s'inclina i el sacseja amb posat amenaçador: «Ep, ¿i la teva consumició?». Com que el pobre home no contesta, l'escorcolla, li treu un grapat de xavalla de la butxaca de l'armilla i el compta, tot prenent per testimoni la multitud: «Aquest porc volia marxar sense pagar!». Tothom l'aprova: «Aquests individus són capaços de tot!». «Sort que l'hem desarmat!». «¿Anava armat?». «Ha amenaçat la gent amb el seu revòlver». «Massa bons que som a França!». «Els socialistes fan el joc a Alemanya: no n'hem de tenir cap pietat!». «Els suposats pacifistes són uns bergants. Aquesta vegada, les coses no aniran com al setanta!».
Per celebrar aquesta victòria, es reclama de nou La Marsellesa. Tothom l'escolta tot mirant l'homenet ensangonat i brut, que gemega feblement. Observo a prop meu una dona pàl·lida í bella, que murmura al seu company: «Aquest espectacle és horrible. Aquest pobre home ha tingut coratge...». Ell li contesta: «Un coratge de ximple. No es pot anar en contra de l'opinió pública».
Dic a Fontan:
—Vet aquí la primera víctima de la guerra que veiem.
—Sí—fa ell amb aire somniador—, hi ha molt d'entusiasme!
Els homes són estúpids i ignorants. D'aquí ve tota la seva misèria. En comptes de reflexionar, es creuen el que els expliquen, el que els ensenyen. Es trien caps i amos sense jutjar-los, amb un gust funest per l'esclavatge.
Els homes son xais. Això és el que fa possibles els exèrcits i les guerres. Moren víctimes de la seva estúpida docilitat.
Quan un ha vist la guerra com acabo de veure-la jo es pregunta: «¿Com és possible que una cosa com aquesta hagi estat acceptada? ¿Quin traçat de fronteres, quin honor nacional ho pot legitimar? ¿Com és possible disfressar d'ideal el que és pur bandidatge i fer-lo admetre?».
Van dir als alemanys: «Endavant cap a la guerra fresca i joiosa! Nach Paris i Déu amb nosaltres per la grandesa d'Alemanya!». I els bons alemanys pacífics, que sempre s'ho agafen tot seriosament, es van llançar a la conquesta, es van transformar en bèsties ferotges.
Van dir als francesos: «Ens ataquen. És la guerra del Dret i de la Revenja. Cap a Berlín!». I els pacífics francesos, que mai no s'agafen res seriosament, van deixar de banda els seus somiejos de petits rendistes per anar a combatre.
I el mateix va passar amb els austríacs, els belgues, els anglesos, els russos, els turcs i després els italians. En una setmana vint milions d'homes civilitzats, dedicats a viure la vida, a estimar, a guanyar diners, a preparar el futur, van rebre la consigna de deixar-ho tot de banda per anar a matar altres homes. I aquests vint milions d'individus van acceptar aquesta consigna perquè els havien convençut que allò era el seu deure.
Vint milions, tots de bona fe, tots d'acord amb Déu i amb el seu príncep... Vint milions d'imbècils... Com jo.
El segon fragment presenta uns contorns narratius tan ben perfilats que sembla un relat autònom amb principi i fi. Aprofitem per llegir-lo ara que, de moment, no hi risc que ens passi el que s'hi narra, justament després d'una declaració de guerra. Corre l'any 1914.
El 3 d'agost a la tarda, recorro la ciutat en companyia de Fontan, un company de la meva edat.
A la terrassa d'un cafè del centre, una orquestra ataca La Marsellesa. Tothom es posa dempeus i es descobreix. Tothom, menys un home desnerit, vestit amb modèstia, amb el rostre trist sota el barret de palla, que roman sol en un racó. Un dels presents el descobreix, es precipita cap a ell i, d'una manotada, li fa volar el barret. L'home empal·lideix, arronsa les espatlles i replica: «Bravo! Valent ciutadà». L'altre li exigeix que s'aixequi. S'hi nega. Alguns curiosos s'acosten, els envolten. L'agressor continua: «Insulta vostè el país i no penso tolerar-ho!». L'homenet, ara molt pàl·lid, però obstinat, contesta: «Considero que estan ofenent la raó i no he dit res. Sóc un home lliure i em nego a saludar la guerra!». Una veu crida: «Trenqueu-li la cara, a aquest covard!». Hi ha empentes a la part del darrere,
s'aixequen bastons, es tomben taules, es trenquen gots. En un instant, s'aplega una autèntica gentada. Els de les últimes files, que no han vist res, informen els nouvinguts: «És un espia. Ha cridat: Visca Alemanya!». La indignació somou la multitud, la precipita endavant. Se sent soroll de cops sobre un cos, crits d'odi i de dolor. Finalment, el propietari intervé, amb el tovalló al braç, i aparta la gent. L'homenet, que ha caigut de la cadira, jeu entre les escopinades i les puntes de cigar dels parroquians. Té el rostre tumescent, irreconeixible, amb un ull tancat i negre; un rajolí de sang li regalima del front i un altre de la boca oberta i inflada: respira amb dificultat i no es pot aixecar. El propietari crida dos cambrers i els mana: «Traieu-lo d'aquí!». L'arrosseguen una mica mes enllà, a la vorera, on l'abandonen. Però un dels cambrers torna enrere, s'inclina i el sacseja amb posat amenaçador: «Ep, ¿i la teva consumició?». Com que el pobre home no contesta, l'escorcolla, li treu un grapat de xavalla de la butxaca de l'armilla i el compta, tot prenent per testimoni la multitud: «Aquest porc volia marxar sense pagar!». Tothom l'aprova: «Aquests individus són capaços de tot!». «Sort que l'hem desarmat!». «¿Anava armat?». «Ha amenaçat la gent amb el seu revòlver». «Massa bons que som a França!». «Els socialistes fan el joc a Alemanya: no n'hem de tenir cap pietat!». «Els suposats pacifistes són uns bergants. Aquesta vegada, les coses no aniran com al setanta!».
Per celebrar aquesta victòria, es reclama de nou La Marsellesa. Tothom l'escolta tot mirant l'homenet ensangonat i brut, que gemega feblement. Observo a prop meu una dona pàl·lida í bella, que murmura al seu company: «Aquest espectacle és horrible. Aquest pobre home ha tingut coratge...». Ell li contesta: «Un coratge de ximple. No es pot anar en contra de l'opinió pública».
Dic a Fontan:
—Vet aquí la primera víctima de la guerra que veiem.
—Sí—fa ell amb aire somniador—, hi ha molt d'entusiasme!
No hay comentarios:
Publicar un comentario