sábado, 19 de diciembre de 2015

La fábula de la deuda y los burros: una explicación de la crisis

La fábula de la deuda y los burros: una explicación de la crisis

29/05/2010 Corre por la red un cuento que explica de forma ingeniosa algunos aspectos de la actual crisis financiera internacional. Valenciaplaza.com lo reproduce y que cada uno obtenga sus propias conclusiones...

Fuente:

Se cuenta que un prestigioso asesor financiero fue invitado a explicar la crisis de una manera tan sencilla, que lo entendiera la gente de a pie. Este fue su relato:
"Un señor se dirigió a una aldea donde nunca había estado antes y ofreció a sus habitantes 100 euros por cada burro que le vendieran. Buena parte de la población vendió sus animales.
Al día siguiente volvió y ofreció mejor precio, 150 por cada animal, y otro tanto de la población vendió los suyos. A continuación ofreció 300 euros y el resto de la gente vendió los últimos burros.
Cuando no había más ejemplares disponibles, ofreció 500 euros por cada burrito, dando a entender que los compraría a la semana siguiente, y se marchó.
Al día siguiente mandó a la aldea a su ayudante con todos los burros, y los ofreció a 400 euros cada uno. Ante la posible ganancia a la semana siguiente, los aldeanos compraron sus burros a 400 euros. Quien no tenía el dinero lo pidió prestado. De hecho, compraron todos los burros de la comarca.
El ayudante desapareció y su señor nunca apareció. Resultado: La aldea quedó llena de burros y de endeudados.
Los que habían pedido dinero prestado, al no vender los burros, no pudieron pagar el préstamo.
Quienes habían prestado dinero se quejaron al ayuntamiento diciendo que, si no cobraban, se arruinarían, no podrían seguir prestando y se arruinaría todo el pueblo.
Para que los prestamistas no se arruinaran, el alcalde, en vez de dar dinero a la gente del pueblo para pagar las deudas, se lo dio a los prestamistas. Pero estos, cobrada gran parte del dinero, sin embargo no perdonaron las deudas a los del pueblo, que siguieron igual de endeudado.
El alcalde había gastado el presupuesto del ayuntamiento, que quedó también endeudado. Entonces pidió dinero a otros ayuntamientos, pero le dijeron que no podían ayudarle porque, como estaba en la ruina, no podrían recuperar lo que le prestaran.
Resultado. Los listos del principio, forrados. Los prestamistas, con sus ganancias resueltas y un montón de gente a la que seguir cobrando lo que les prestaron más los intereses, incluso adueñándose de los ya devaluados burros con los que nunca llegarán a cubrir toda la deuda. Mucha gente arruinada y sin burro para toda la vida. El ayuntamiento, arruinado.
¿Qué pasó al final? Para solucionar esto y salvar a todo el pueblo, el ayuntamiento bajó el sueldo a sus funcionarios."

viernes, 31 de octubre de 2014

Les Exitium vaticinen l'apocalipsi, per Irene Almirante Castillo

L'apocalipsi

La humanitat es pensa que és invencible, immortal, i fins i tot superior. Però oh, que egoista que és l'home que pensa així! I que equivocada que està aquesta raça que camina sobre dues cames i ha rebut el do de la paraula!

Nosaltres, les Exitium, ho coneixem tot. Coneixem el futur, el present, el passat. Ho som tot. Som el temps, el dia, la nit, la foscor, la llum...tot. Per això sabem el cruel destí que patirà la humanitat, el cruel destí que patirà el planeta blau, i tot per culpa de vosaltres, la raça ''superior'' que ha tintat de roig el blau de la vida. Com a tot li arriba el seu final, vosaltres no podríeu ser menys i no us quedareu enrere.

El primer indici serà el més clar. Vosaltres, humans, començareu a assecar­-vos, a cremar­-vos. Us sortiran butllofes per tot el cos i el vostre cabell quedarà reduït a pols. La vostra pell, ja vermella, es despendrà a poc a poc dels vostres ossos, i tot això ho patireu en silenci, ja que de la vostra boca no podrà sortir ni el més mínim xiscle. Però aquí no acaba tot. Les vostres plantes, els vostres arbres i els vostres animals començaran a pansir-­se i finalment quedaran en el mateix estat que les persones que heu contribuït a aquest destí.

Però no us desespereu, tranquils, no està tot perdut. Creareu un món subterrani i viureu allà uns centenars d'anys, allà sota, on els rajos del gegant no us poden cremar. Però no aprendreu mai. Arribarà un dia que començareu a embogir, a desitjar poder, a desitjar llum, a desitjar l'impossible...i nosaltres us ho proporcionarem, a canvi, de la capa transparent que cobreix la vostra terra. I aquest serà el segon avís. Digueu­-nos humans, com us ho fareu sense aire? Estigueu tranquils, que encara us queden anys de vida. Entre vosaltres es troba un noi pèl­roig que sap com transformar l'aigua en aire, i en les vostres coves subterrànies implantareu un nou sistema respiratori. Però no us rendiu mai. Com era inevitable, cobrareu per aquest aire, i a partir d'aquest moment, el vostre destí ja estarà decidit.

Aquesta massa blava a la qual anomeneu aigua, començarà a bullir, a poc a poc, i finalment desapareixerà, igual que van desaparèixer els dinosaures, igual que van desaparèixer els vostres arbres, els vostres animals, la vostra vida. I la gran superfície terrestre quedarà reduïda a sorra, cendra i fum, i aquell planeta, conegut per tots com el planeta blau, mai més tornarà a despendre vida.

I poc a poc, allò que coneixíeu com a terra, com a casa, començarà a esquerdar­-se lentament, però tranquils, vosaltres ja fa temps que haureu passat a la història, i tot això per no cuidar allò que era la vostra llar.

Ja no importa el que feu, ja no importa el que canvieu, nosaltres, les Exitium, ho veiem tot, ho sabem tot, i la vostra sentència ja ha estat dictada.

martes, 14 de octubre de 2014

Poemas de Safo


ΣΑΠΦΩ, ΚΑΝΕΛΛΙΔΟΥ, ΑΡΒΑΝΙΤΑΚΗ




Η διπλή μελοποίηση του ίδιου ποιήματος της Σαπφώς στη μετάφραση του Σωτήρη Κακίση, πρώτα από τον Σπύρο Βλασσόπουλο, με την Αλέκα Κανελλίδου ("Σαπφώ", 1986) και μετά από τον Δημήτρη Παπαδημητρίου, με την Ελευθερία Αρβανιτάκη ("Τραγούδια για τους μήνες", 1996).

Ήρθε και τρύπωσε ο Ερμής στο όνειρό μου μέσα.
Και τού 'πα, «Αφεντάκο μου, πώς χάθηκε η ζωή μου !
Και δε γελώ, δε χαίρομαι, μήτε τα πλούτη θέλω.
Μα κάποιος πόθος με βαστά, ζητάω να πεθάνω,
τις υγρές να δω με τους λωτούς, του Αχέροντα τις όχθες».

Γρήγορα η ώρα πέρασε...Σαπφώ..Ξυδάκης- Αρβανιτάκη



Στίχοι: Σαπφώ
Μουσική: Νίκος Ξυδάκης
Πρώτη εκτέλεση: Νίκος Ξυδάκης & Ελευθερία Αρβανιτάκη ( Ντουέτο )

........................................­............................


Γρήγορα η ώρα πέρασε, μεσάνυχτα κοντεύουν,
πάει το φεγγάρι, πάει και η Πούλια, βασιλέψανε
και μόνο εγώ κείτομαι δω μονάχη κι έρημη.
Ο Έρωτας που βάσανα μοιράζει, ο Έρωτας 
που παραμύθια πλάθει άρπαξε την ψυχή μου
και την τράνταξε ίδια καθώς αγέρας απ' τα βουνά
χυμάει χτυπάει μέσα στους δρυς φυσομανώντας..

Ελευθερια Αρβανιτακη - Νικος Ξυδακης - Τι θελω τι


Sapfo- Eleftheria Arvanitaki Ήρθε και τρύπωσε ο Ερμής



Ελευθερία Αρβανιτάκη/ Δημήτρης Παπαδημητρίου: Τραγούδια για τους μήνες /Tragoúdia gia tous mínes (Canciones para los meses), 1996 


Adaptación que hace Sotiris Kakisis (Σωτήρης Κακίσης) del fragmento 95 de Safo (Libro V) dirigido a Gónguila/Gongula/ Γογγύλα en la obra Μικρά Λυρικά. Απ την αρχαία ελληνική ποίηση/Pequeñas canciones. Desde la poesía griega antigua.


Ήρθε και τρύπωσε ο Ερμής στο όνειρό μου μέσα
και του είπα·
"Αφεντάκο μου, πώς χάθηκε η ζωή μου
Και δε γελώ, δε χαίρομαι, μήτε τα πλούτη θέλω
μα κάποιος πόθος με βαστά, ζητάω να πεθάνω
Τις υγρές να δώ με τους λωτούς, του Αχέροντα τις όχθες".

Hermes vino y se metió en mis sueños,
y yo le dije: "Mi Señor (Αφεντάκο μου/afentáko mu), 
¿cómo se ha perdido mi vida?
Ni me río, ni me alegro, ni riquezas quiero,
tan solo me posee un anhelo: suplico morir
para ver los lotos, a orillas del Aqueronte..

paintings: John William Waterhouse