jueves, 21 de octubre de 2010

PARLEM DE TU. Miquel Martí i Pol

PARLEM DE TU
http://personal.redestb.es/pantocrator/papa_01.html

En memoria de Filomena Gragera Gómez, mi madre.

Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu, de com
ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que va anar marfonent-te, de les teves
coses parlem i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties;
de tu parlem, però no pas amb pena.
I a poc a poc esdevindràs tan nostra
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te, a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo.

Miquel Martí i Pol. Llibre d'absències.

martes, 12 de octubre de 2010

Cementerio de Montijo

Durante el entierro de mamá fueron leídos los siguientes poemas:

De Salvador Espriu el famosísimo poema "Assaig de càntic en el temple" d'El caminant i el mur i fragmentos de poemas de La pell de brau.
http://www.edu365.cat/eso/muds/catala/literatura/poesia/creacio/pantalla5.htm
http://darman59.blogspot.com/2010/03/salvador-espriu-mahmud-darwish.html

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
I em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria.

[...]
Per què us quedeu aquí,
en aquest país aspre i sec,
ple de sang?
No és certament aquesta
la millor terra que trobàreu,
[...]
En el nostre somni, sí.
[...]

No ploreu més el temple
que fou enderrocat.
A ponent us esperen
lliures camins de mar.

Com estimem la nova
terra de l'aspre pa
que deixa a les velles boques
sempre regust de sang!

Que en traducción de José Agustín Goytisolo se leyó como sigue:
http://www.ruedoiberico.org/libros/textos.php?id=139

¡Oh qué cansado estoy
de mi cobarde, vieja y tan agreste tierra,
y como me gustaría alejarme
hacia el norte,
en donde dicen que la gente es limpia
y noble, culta, rica, libre,
despierta y feliz!
Entonces, en la congregación, los hermanos dirían
desaprobando: "Como el pájaro que abandona el nido,
así es el hombre que abandona su lugar",
mientras yo, lejos ya, me reiría
de la ley y de la antigua sabiduría
de este mi árido pueblo.
Pero no he de llevar a cabo nunca mi sueño
y permaneceré aquí hasta la muerte.
Pues soy también muy cobarde y salvaje
y amo, además,
con un dolor desesperado,
esta mi pobre,
sucia, triste y desgraciada patria.

¿Por qué os quedáis aquí,
en este país áspero y seco,
lleno de sangre?
No es ciertamente ésta
la mejor tierra que encontrasteis,

En nuestro sueño, sí.

No lloréis más el templo
que fue derruido.
Hacia poniente os esperan
libres caminos de mar.

¡Cuánto amamos la nueva
tierra de áspero pan,
que da a las viejas bocas
siempre sabor de sangre!

Y también de Salvador Espriu los dos primeros poemas de Cementiri de Sinera, de donde se ha extraído el epitafio para su lápida.
http://antologics.blogspot.com/2007/05/cementiri-de-sinera.html

I

Pels rials baixa el carro
del sol, des de carenes
de fonollars i vinyes
que jo sempre recordo.
Passejaré per l'ordre
de verds xiprers immòbils
damunt la mar en calma.

II

Quina petita pàtria
encercla el cementiri!
Aquesta mar, Sinera,
turons de pins i vinya,
pols de rials. No estimo
res més, excepte l'ombra
viatgera d'un núvol.
El lent record dels dies
que són passats per sempre.

Que en traducción propia se leyó como sigue:

I

Por las rieras baja el carro
del sol, desde crestas
de hinojales y viñas
que yo siempre recuerdo.
Pasearé por el orden
de verdes cipreses inmóviles
sobre la mar en calma.

II

¡Qué pequeña patria
rodea el cementerio!
Esta mar, Sinera,
colinas de pinos y viña,
polvo de rieras. NO QUIERO
NADA MÁS, EXCEPTO LA SOMBRA
VIAJERA DE UNA NUBE.
EL LENTO RECUERDO DE LOS DÍAS
QUE HAN PASADO PARA SIEMPRE.

El epitafio es lo que está en mayúsculas.