L'apocalipsi
La humanitat es pensa que és invencible, immortal, i fins i tot superior. Però oh, que egoista que és l'home que pensa així! I que equivocada que està aquesta raça que camina sobre dues cames i ha rebut el do de la paraula!
Nosaltres, les Exitium, ho coneixem tot. Coneixem el futur, el present, el passat. Ho som tot. Som el temps, el dia, la nit, la foscor, la llum...tot. Per això sabem el cruel destí que patirà la humanitat, el cruel destí que patirà el planeta blau, i tot per culpa de vosaltres, la raça ''superior'' que ha tintat de roig el blau de la vida. Com a tot li arriba el seu final, vosaltres no podríeu ser menys i no us quedareu enrere.
El primer indici serà el més clar. Vosaltres, humans, començareu a assecar-vos, a cremar-vos. Us sortiran butllofes per tot el cos i el vostre cabell quedarà reduït a pols. La vostra pell, ja vermella, es despendrà a poc a poc dels vostres ossos, i tot això ho patireu en silenci, ja que de la vostra boca no podrà sortir ni el més mínim xiscle. Però aquí no acaba tot. Les vostres plantes, els vostres arbres i els vostres animals començaran a pansir-se i finalment quedaran en el mateix estat que les persones que heu contribuït a aquest destí.
Però no us desespereu, tranquils, no està tot perdut. Creareu un món subterrani i viureu allà uns centenars d'anys, allà sota, on els rajos del gegant no us poden cremar. Però no aprendreu mai. Arribarà un dia que començareu a embogir, a desitjar poder, a desitjar llum, a desitjar l'impossible...i nosaltres us ho proporcionarem, a canvi, de la capa transparent que cobreix la vostra terra. I aquest serà el segon avís. Digueu-nos humans, com us ho fareu sense aire? Estigueu tranquils, que encara us queden anys de vida. Entre vosaltres es troba un noi pèlroig que sap com transformar l'aigua en aire, i en les vostres coves subterrànies implantareu un nou sistema respiratori. Però no us rendiu mai. Com era inevitable, cobrareu per aquest aire, i a partir d'aquest moment, el vostre destí ja estarà decidit.
Aquesta massa blava a la qual anomeneu aigua, començarà a bullir, a poc a poc, i finalment desapareixerà, igual que van desaparèixer els dinosaures, igual que van desaparèixer els vostres arbres, els vostres animals, la vostra vida. I la gran superfície terrestre quedarà reduïda a sorra, cendra i fum, i aquell planeta, conegut per tots com el planeta blau, mai més tornarà a despendre vida.
I poc a poc, allò que coneixíeu com a terra, com a casa, començarà a esquerdar-se lentament, però tranquils, vosaltres ja fa temps que haureu passat a la història, i tot això per no cuidar allò que era la vostra llar.
Ja no importa el que feu, ja no importa el que canvieu, nosaltres, les Exitium, ho veiem tot, ho sabem tot, i la vostra sentència ja ha estat dictada.
La humanitat es pensa que és invencible, immortal, i fins i tot superior. Però oh, que egoista que és l'home que pensa així! I que equivocada que està aquesta raça que camina sobre dues cames i ha rebut el do de la paraula!
Nosaltres, les Exitium, ho coneixem tot. Coneixem el futur, el present, el passat. Ho som tot. Som el temps, el dia, la nit, la foscor, la llum...tot. Per això sabem el cruel destí que patirà la humanitat, el cruel destí que patirà el planeta blau, i tot per culpa de vosaltres, la raça ''superior'' que ha tintat de roig el blau de la vida. Com a tot li arriba el seu final, vosaltres no podríeu ser menys i no us quedareu enrere.
El primer indici serà el més clar. Vosaltres, humans, començareu a assecar-vos, a cremar-vos. Us sortiran butllofes per tot el cos i el vostre cabell quedarà reduït a pols. La vostra pell, ja vermella, es despendrà a poc a poc dels vostres ossos, i tot això ho patireu en silenci, ja que de la vostra boca no podrà sortir ni el més mínim xiscle. Però aquí no acaba tot. Les vostres plantes, els vostres arbres i els vostres animals començaran a pansir-se i finalment quedaran en el mateix estat que les persones que heu contribuït a aquest destí.
Però no us desespereu, tranquils, no està tot perdut. Creareu un món subterrani i viureu allà uns centenars d'anys, allà sota, on els rajos del gegant no us poden cremar. Però no aprendreu mai. Arribarà un dia que començareu a embogir, a desitjar poder, a desitjar llum, a desitjar l'impossible...i nosaltres us ho proporcionarem, a canvi, de la capa transparent que cobreix la vostra terra. I aquest serà el segon avís. Digueu-nos humans, com us ho fareu sense aire? Estigueu tranquils, que encara us queden anys de vida. Entre vosaltres es troba un noi pèlroig que sap com transformar l'aigua en aire, i en les vostres coves subterrànies implantareu un nou sistema respiratori. Però no us rendiu mai. Com era inevitable, cobrareu per aquest aire, i a partir d'aquest moment, el vostre destí ja estarà decidit.
Aquesta massa blava a la qual anomeneu aigua, començarà a bullir, a poc a poc, i finalment desapareixerà, igual que van desaparèixer els dinosaures, igual que van desaparèixer els vostres arbres, els vostres animals, la vostra vida. I la gran superfície terrestre quedarà reduïda a sorra, cendra i fum, i aquell planeta, conegut per tots com el planeta blau, mai més tornarà a despendre vida.
I poc a poc, allò que coneixíeu com a terra, com a casa, començarà a esquerdar-se lentament, però tranquils, vosaltres ja fa temps que haureu passat a la història, i tot això per no cuidar allò que era la vostra llar.
Ja no importa el que feu, ja no importa el que canvieu, nosaltres, les Exitium, ho veiem tot, ho sabem tot, i la vostra sentència ja ha estat dictada.
